Dimecres passat va tocar Brett Dennen a Barcelona, Em feia gràcia anar-lo a veure perquè és un d'aquells músics que aquí no tenen gaire volada i no t'esperes que apareguin a prop de casa. Potser a algú li pot sonar una mica, perquè darrerament a IcatFm està sonant "Make you Crazy" (a la pàgina web oficial hi ha engegat un concurs de versions d'aquesta cançó, el guanyador anirà a veure un concert a Boston, si hi ha algú que s'anima que avisi!). Si haguéssim d'etiquetar la seva música podríem dir que sona a folc però ens quedaríem curts, hi ha més matisos, les seves cançons són alegres, parlen de canviar el món, d'amor, molt d'amor i la revista Rolling Stone ha dit d'ell que és un dels 10 artistes a tenir en compte del 2008.
Descalç, amb una camisa a quadres que podia passar com a pijama, despentinat i amb cara de no saber ben bé on era, el dia abans havia tocat a Eindhoven, va aparéixer a l'escenari de la Sala Be Cool amb el seu amic Chad, acompanyant-lo ara a la guitarra, ara als teclats. El cantautor de Califòrnia, amb la seva peculiar veu i la seva guitarra acústica, de seguida se'ns va posar a tots a la butxaca, té una manera de fer molt sincera, té sentit de l'humor i escampa autenticitat. De vegades les coses senzilles si estan fetes amb el cor són les millors, però a sobre aquest nano té bon gust. Va controlar el concert des d'un bon inici i a mida que anava tocant se li anava posant un posat de trapella que no tenia res a veure amb la cara de despistat del principi. Repassant els seus èxits, ens va fer cantar, ens va fer riure, fins i tot va regalar-nos una versió del Billie Jean del Michael Jackson genial, tot jugant. EI! Va fer dos bisos! El segon "suggerit" per un element del públic, un pelet massa motivat, que el va perseguir fins a la cuina i el va fer tornar a l'escenari.
Un dels millors moments de tot el concert va ser quan va tocar "The one who loves you the most". Tot just va acabar de tocar-la, va preguntar quanta gent del públic estava enamorada i quanta gent tenia el cor trencat, ell es va comptar entre els del cor trencat, de totes maneres, posats a fer, jo prefereixo la classificació que fa l'Oscar Wilde entre gent avorrida i gent encantadora, j tu no pots evitar formar part d'aquesta segona categoria. És una qüestió d'actitud. M'ho vaig passar molt bé, en sentirem a parlar.
Etiquetes de comentaris: brett dennen, concerts, música
0 Respostes a “Una qüestió d'actitud”
Publica un comentari a l'entrada