Quin gust té l'aigua de la pluja?
2 Comments Published by Toni on dimarts, 21 de juliol del 2009 at 15:28.
De petit, recordo haver intentat descobrir quin gust feia l'aigua de la pluja. Alguna vegada, en un dia plujós, mirava cap el cel amb la boca ben oberta per mirar de recollir unes quantes gotes, evidentment quedaves ben xop força abans de descobrir quin gust feia. L'altre dia vaig resoldre l'enigme i no plovia.
Des d'Austràlia es comercialitza l'aigua "Cloud Juice", suc de núvol. En Duncan McFie, habitant de la remota illa King Island, va observar que gent de la ciutat, anava fins on era ell a buscar una mica d'aigua del seu dipòsit pluvial perquè tenia un gust molt bo, segurament a causa de la puresa de l'aire. Un bon dia se li va encendre una llumeta i veient una possibilitat de negoci, va fer construir una mena de "sostres" de 400 metres quadrats destinats a recollir aigua de la pluja per embotellar-la i vendre-la, en l'actualitat els millors restaurants del món la tenen a la seva carta d'aigües (en la meva opinió qualsevol restaurant hauria de tenir una petita carta d'aigües tal i com es fa amb el vi o la cervesa).
Tornant al gust de l'aigua, com si es tractés d'un bon vi, l'altre dia vaig fer el tast en bona companyia i vam estar d'acord en que té un punt dolcet i a temperatura ambient és avellutada. Això de tastar diferents aigües del món té la seva conya i pot resultar, fins i tot, un bon regal. Jo la vaig comprar a la botiga els 5titius d'Olot, però a la majoria de botigues similars la tenen. Salut!
.
Etiquetes de comentaris: 5titits, aigua, caprici, cloud juice, king island
Ahir va morir la Koko Taylor, la Reina del Blues, tenia 81 anys. La seva veu crua i estripada, molt expressiva, semblava feta expressament pel blues. Va influenciar a la majoria de cantants del gènere, inclosa la jove Shemekia Copeland, la que s'endevina que serà la seva hereva. Com molts altres artistes de l'època va començar de petita cantant gòspel a l'esglèsia, a finals dels anys 50 sovintejava les actuacions a clubs de Chicago i no va ser fins el 1965 que va signar el seu primer contracte discogràfic amb Chess. Ja no va baixar dels escenaris, l'últim concert el va fer el passat mes de maig a la gala dels Blues Music Awards, després de guanyar el premi a la Artista de Blues de l'any. Evidentment no es deia Koko, es deia Cora, però li van posar el malnom per la seva passió per la xocolata, només per aquest motiu ja es mereix aquest petit homenatge.
Etiquetes de comentaris: blues, koko taylor, música
Dimecres passat va tocar Brett Dennen a Barcelona, Em feia gràcia anar-lo a veure perquè és un d'aquells músics que aquí no tenen gaire volada i no t'esperes que apareguin a prop de casa. Potser a algú li pot sonar una mica, perquè darrerament a IcatFm està sonant "Make you Crazy" (a la pàgina web oficial hi ha engegat un concurs de versions d'aquesta cançó, el guanyador anirà a veure un concert a Boston, si hi ha algú que s'anima que avisi!). Si haguéssim d'etiquetar la seva música podríem dir que sona a folc però ens quedaríem curts, hi ha més matisos, les seves cançons són alegres, parlen de canviar el món, d'amor, molt d'amor i la revista Rolling Stone ha dit d'ell que és un dels 10 artistes a tenir en compte del 2008.
Descalç, amb una camisa a quadres que podia passar com a pijama, despentinat i amb cara de no saber ben bé on era, el dia abans havia tocat a Eindhoven, va aparéixer a l'escenari de la Sala Be Cool amb el seu amic Chad, acompanyant-lo ara a la guitarra, ara als teclats. El cantautor de Califòrnia, amb la seva peculiar veu i la seva guitarra acústica, de seguida se'ns va posar a tots a la butxaca, té una manera de fer molt sincera, té sentit de l'humor i escampa autenticitat. De vegades les coses senzilles si estan fetes amb el cor són les millors, però a sobre aquest nano té bon gust. Va controlar el concert des d'un bon inici i a mida que anava tocant se li anava posant un posat de trapella que no tenia res a veure amb la cara de despistat del principi. Repassant els seus èxits, ens va fer cantar, ens va fer riure, fins i tot va regalar-nos una versió del Billie Jean del Michael Jackson genial, tot jugant. EI! Va fer dos bisos! El segon "suggerit" per un element del públic, un pelet massa motivat, que el va perseguir fins a la cuina i el va fer tornar a l'escenari.
Un dels millors moments de tot el concert va ser quan va tocar "The one who loves you the most". Tot just va acabar de tocar-la, va preguntar quanta gent del públic estava enamorada i quanta gent tenia el cor trencat, ell es va comptar entre els del cor trencat, de totes maneres, posats a fer, jo prefereixo la classificació que fa l'Oscar Wilde entre gent avorrida i gent encantadora, j tu no pots evitar formar part d'aquesta segona categoria. És una qüestió d'actitud. M'ho vaig passar molt bé, en sentirem a parlar.
Etiquetes de comentaris: brett dennen, concerts, música
No deixa de ser curiós que el descobriment d'una cantant, el nom de la qual significa "joia" en l'idioma Yoruba , sigui a través de "Down on my knees", una cançó preciosa però força trista. A la lletra, en primera persona, hi suplica a algú de genolls que no la deixi. Us parlo d'Ayo, nascuda a Alemanya, de pare nigerià i mare gitana i amb una veu encisadora. En el seu so hi predomina el reggae però s'hi endevinen pinzellades de blues i de ritmes africans, de seguida em va atrapar. Fa pocs dies, en un agradable passeig per Perpinyà, vaig trobar de casualitat el seu segon disc "Gravity At Last", publicat durant el 2008 i me'l vaig comprar (sí, encara compro cds!). De totes les cançons estic enganxat a "Slow Slow (Run Run)", començo a escoltar el disc per aquesta cançó, parla d'algú que necessita retrobar-se a ell mateix i tornar a recuperar el seu "glow", una paraula que es pot traduir com a brillantor, però també com a plaer o benestar, en definitiva algú que vol deixar de ser gris, anem millorant!
Qui li ha canviat el comandament a la meva àvia?
0 Comments Published by Toni on diumenge, 3 de maig del 2009 at 19:41.
Dijous passat, dinant a casa de la meva àvia, em deia que estava convençuda que algú li havia canviat el comandament de la tele de 14" que deu fer uns tretze o catorze anys li vaig vendre quan treballava a Kyoto (una botiga d'electrodomèstics amb nom japonès, situada davant de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona que tenia com a símbol un ós panda, un animal que en llibertat només viu a la Xina). Fins fa pocs dies, quan ella pitjava el botonet amb el número u li sortia TV1 i ara li sortia un altre canal i la primera la tenia al 8, per tant, aquell comandament no era el seu.
Obviament, algú li havia resintonitzat la tele i tenia els canals desordenats, el comandament era el mateix de sempre. Si allò implicava una dificultat explicar-li, em va venir al cap la dificultat que implicaria explicar-li què era un bloc, el Facebook o Second Life, tenia allà davant meu l'enorme esquerda que hi ha entre la tercera edad i les noves tecnologies. És clar que hi ha avis que naveguen per internet, que tenen bloc o que porten les finances familiars amb l'Excel, però són una petita minoria, cada vegada més, però continuen sent molt poquets. Suposo que de seguida relacionen tot aquest món amb dificultats, ves a saber, però el que és cert és que cada vegada vivim més temps i per molta gent gran acostar-se a la tecnologia no només els pot servir com a oci sinó per guanyar en qualitat de vida. Pels avis d'avui hi ha projectes com Netcarity o Eldergames que s'encarreguen d'investigar sobre el tema (aquí trobareu un vídeo explicatiu).
I pel que fa als avis del futur, no descobriré res si afirmo que la cosa serà molt diferent, ja que els nens d'avui en dia sembla que portin de sèrie una mena de xip tecnològic que fa que ho acceptin tot amb una normalitat sorprenent. Per exemple, els meus fills de 4 i 7 anys, ja tenen com una cosa normalíssima, veure vídeos de qualsevol cosa que els interessi per internet; des del Molina del Polònia fins a documentals sobre l'univers, passant pel High School Musical, això sí el senyor Google els ajuda a arribar allà on volen i els hi dóna un cop de mà de tant en tant, com el dia que van escriure a la cerca "jai escul musical"...
Obviament, algú li havia resintonitzat la tele i tenia els canals desordenats, el comandament era el mateix de sempre. Si allò implicava una dificultat explicar-li, em va venir al cap la dificultat que implicaria explicar-li què era un bloc, el Facebook o Second Life, tenia allà davant meu l'enorme esquerda que hi ha entre la tercera edad i les noves tecnologies. És clar que hi ha avis que naveguen per internet, que tenen bloc o que porten les finances familiars amb l'Excel, però són una petita minoria, cada vegada més, però continuen sent molt poquets. Suposo que de seguida relacionen tot aquest món amb dificultats, ves a saber, però el que és cert és que cada vegada vivim més temps i per molta gent gran acostar-se a la tecnologia no només els pot servir com a oci sinó per guanyar en qualitat de vida. Pels avis d'avui hi ha projectes com Netcarity o Eldergames que s'encarreguen d'investigar sobre el tema (aquí trobareu un vídeo explicatiu).
I pel que fa als avis del futur, no descobriré res si afirmo que la cosa serà molt diferent, ja que els nens d'avui en dia sembla que portin de sèrie una mena de xip tecnològic que fa que ho acceptin tot amb una normalitat sorprenent. Per exemple, els meus fills de 4 i 7 anys, ja tenen com una cosa normalíssima, veure vídeos de qualsevol cosa que els interessi per internet; des del Molina del Polònia fins a documentals sobre l'univers, passant pel High School Musical, això sí el senyor Google els ajuda a arribar allà on volen i els hi dóna un cop de mà de tant en tant, com el dia que van escriure a la cerca "jai escul musical"...
Etiquetes de comentaris: internet, nens, tecnologia, tercera edad
Hi ha vegades que la vida et dóna certes sorpreses, fins i tot aprens que no hi ha res definitiu, ni el silenci.
És una collonada deixar de fer coses que et reporten una certa satisfacció, amb els temps que corren no s'hi pot renunciar, de cap de les maneres! O sigui que he decidit tornar a encetar el Des de Sant Pol, això si, en un lloc nou i sense fer gaire soroll. No renuncio al passat, no es tracta d'això, però és una mena de simbolisme, jo ja m'entenc.
Pels que no ho sabeu (i pels que no ho recordeu) això és un bloc que no va gaire a l'hora, es tracta d'un enorme calaix de sastre on hi cap tot, espero anar agafant la forma. Per començar una micona de música, perquè sense ella la vida seria un error...
És una collonada deixar de fer coses que et reporten una certa satisfacció, amb els temps que corren no s'hi pot renunciar, de cap de les maneres! O sigui que he decidit tornar a encetar el Des de Sant Pol, això si, en un lloc nou i sense fer gaire soroll. No renuncio al passat, no es tracta d'això, però és una mena de simbolisme, jo ja m'entenc.
Pels que no ho sabeu (i pels que no ho recordeu) això és un bloc que no va gaire a l'hora, es tracta d'un enorme calaix de sastre on hi cap tot, espero anar agafant la forma. Per començar una micona de música, perquè sense ella la vida seria un error...
